Vous êtes ici : Accueil Nouvelles Standards?, pop?, bossa nova?, cançó?...

Standards?, pop?, bossa nova?, cançó?...

10/09/2015

Versats en l'univers del jazz, la música brasilera i el pop, Diana Palau i Joel Moreno Codinachs vas posar en marxa un duet singular el 2011, amb la intenció de combinar un repertori de composicions pròpies amb adaptacions lliures de peces de jazz, músiques brasileres i pop.
Play és el resultat d'una experiència en comú bastida des de la complicitat.

INVITACIÓ AL JOC

 

A diferència de l'anglès o el francès, en català distingim entre “tocar” i “jugar”, com si en realitat no parléssim de la mateixa cosa, com si l'ofici de músic no fos sovint, per desgràcia, com encetar una partida als daus, com si la música no pogués expressar tots els estats sensorials que s'esdevenen en el joc o, simplement, com si fer sonar un instrument musical no representés posar-se a jugar —i també jugar-se-la—. La cantant Diana Palau i el guitarrista Joel Moreno Codinachs ho tenen molt clar. Tan clar que, de ben segur que si per ells fos, en totes les llengües del món de l'acció de manipular quelcom amb finalitats musicals se'n diria “jugar.” “(Amb) què juguem?,” preguntaria un intèrpret a un altre.

“(A) què juguem?,” es van preguntar la Diana i el Joel quan ara fa ja uns quants anys es van trobar per fer música. Llavors van decidir produïr un disc a duet, Songs & Canções (2012), inici d'una fecunda comandita que els ha dut a trepitjar escenaris de tota mena. Per si fóra poc, enguany reincideixen amb Play, treball en el qual, com un capritx juganer, barregen i agermanen diferents formes i estils: de la bellesa del nou tropicalisme sensual de Lenine, a “Nem o sol, nem a lua, nem eu”, a la galanesa dels dos standards que interpreten —el gerswingnià “Embraceable You” i “I didn't know what time it was”, de la totèmica societat Rodgers & Hart—, passant pel pop jazzy de “Something”, de George Harrison, i “Bring on the night”, d'Sting, i l'egància mesurada, també tropical, del “Chovendo na roseira”, d'Antonio Carlos Jobim, i “Down from Antigua”, de Jim Hall, à la manière de Maria João en el solo de veu. Però també hi ha lluiment en les composicions d'autòria pròpia: “Tu respiración”, una cançó melangiosa d'amor; “Are You Really Gone”, d'aire baladístic; i a l'envoltant “Blanc”. Capítol a banda mereix “No moon (la lluna en un cove, i un rave!)”, una boutade deliciosa escrita pel dramaturg Jordi Oriol.

Standards?, pop?, bossa nova?, cançó?... Play és el resultat d'una experiència en comú bastida des de la complicitat, d'un somni compartit, en vigília o no, d'un passeig a la recerca de diferents paisatges. Pel camí, s'hi afegeixen companys de viatge: Jordi Santanach, Alejandro Di Costanzo, Paco Weht, Bernat Hernández, Oroitz Maiz, Guillem Arnedo i, fins i tot, el dramaturg Oriol practicant l'spoken word. Tots ells contribueixen a l'excel·lent diversitat climàtica d'aquest treball. Ho fan perquè la Diana i en Joel els van convidar a jugar. I a tu i a mi també.

 

Martí Farré.